El Congrés Internacional «Gaudí: art, bellesa, misteri» celebrat els dies 25, 26 i 27 de febrer de 2026 a l’AUSP ha esdevingut un espai per aprofundir en la dimensió artística, espiritual, intel·lectual i humana d’Antoni Gaudí. Durant tres dies, experts, estudiosos de Gaudí han ajudat a comprendre per què l’obra gaudiniana continua interpel·lant el nostre temps.
Entre les ponències que es van impartir destaca la que va pronunciar la catedràtica emèrita del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, doctora en Filosofia i Lletres, membre de Grup de Recerca de Modernisme i Noucentisme de la UB i també col·laboradora de la Facultat d'Història, Arqueologia i Arts cristianes Antoni Gaudí (AUSP), Mireia Freixa. La seva conferència portava per títol: Una aproximació a l’entorn cultural i polític d’Antoni Gaudí.
Com era l'entorn cultural i polític que va viure Antoni Gaudí?
Doncs era molt i molt i molt ric. I això és una de les idees que vaig desenvolupar a la conferència. Fonamentalment, s'ha parlat de Gaudí com un arquitecte del Modernisme, i el que vaig explicar és que és una persona formada en l'ambient de la Renaixença. Aquest fet és molt important per a ell. La Renaixença, en la Renaixença romàntica evoluciona com a arquitecte modernista, però, en realitat, amb el que acaba sintonitzant és amb la ideologia cultural del Noucentisme. O sigui, una trajectòria llarga, com llarga va ser la seva vida.
Quines van ser les seves influències?
Jo crec que totes. Era una persona sensible, amb les antenes posades a tot, i va tenir interessos molt diferents. Les influències depenien dels entorns, dels diferents entorns entre els que es va moure.
A la ponència va parlar de catalanisme pastoral. Com es podria definir aquest corrent?
Parlo de catalanisme pastoral, que és un concepte manllevat d'un escriptor. Sobretot en la seva última època, Gaudí va estar molt vinculat a la trajectòria de l'Església, una persona molt vinculada amb l'art litúrgic, molt preocupada per les qüestions socials de l'Església, i dins de la història de l'Església, sobretot des del canonge Cardó, s'ha parlat que hi havia hagut dues corrents a l'Església catalana. Una era més liberal i l’altra més conservadora; per entendre'ns, perquè no era exactament això. I justament una de les coses que havia fet aquesta Església més liberal era defensar el catalanisme. Aleshores, el que realment ara s'està veient és que des del catalanisme es va defensar, des de tot arreu, aquest concepte de catalanisme pastoral, perquè en un entorn en què la gent parlava essencialment en català, el que defensaven des de l'Església és que s'havia d'arribar al poble en català.
Per això parlo de què el catecisme s'havia d'explicar en català, que s'havia de predicar en català i no en llatí, perquè aquesta era una mica l'opció: entre un llenguatge universal, que era el llatí, que és el que volia ser l'Església, universal, i, en canvi, una Església que s'arribava molt més al poble, en català. Per això parlem de catalanisme pastoral, i que tots, fins i tot els més integristes, com Sardà i Salvany, que era de Sabadell i que representava la corrent més integrista de l'Església -que deia que “el liberalismo es pecado”-, defensava que la catequesi havia de ser feta en català. Per això parlo de catalanisme pastoral.
I Gaudí n’estava d’acord amb això...
Sí, Gaudí estava en aquest entorn, tot i que després també va veure que aquestes dues corrents no eren tan clares, sinó que estaven molt interrelacionades les unes amb les altres; perquè, al cap i a la fi, els josefins, que eren els que van promoure el Sardà i Salvany, eren una línia com més integrista. En canvi, el bisbe Torres i Bages podia tenir una via més oberta. Com que aquests camps no són tan clars, hi ha una fusió entre els uns i els altres.
I quins van ser els personatges que el van marcar en la seva primera etapa a Reus?
Reus, en aquell moment, era una ciutat important. Era la tercera ciutat de Catalunya. Això de “Reus, París i Londres” no és cap tonteria. Era una ciutat amb una potentíssima indústria i una classe obrera molt forta. Va ser un dels centres de l'anarquisme català. I això ho va viure Gaudí. I, sobretot, el sexenni democràtic, entre el 1868 i el 1874. Gaudí es va formar en aquest entorn. I va rebre tota aquesta influència, segurament a partir de l'oncle d'un dels seus companys d'escola, que era Eduard Toda, el que després va ser egiptòleg, diplomàtic... Es deia Güell, però no tenia res a veure amb l'Eusebi Güell, i era una persona molt important dins d'aquests entorns. Era una burgesia liberal molt progressista, i al mateix temps una força obrera molt potent, també.
I quina relació va tenir Gaudí amb Lluís Domènech i Muntaner, autor, entre d'altres edificis/monument, de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona, a l'altra punta de l'Avinguda Gaudí?
És curiós contraposar-los l'un amb l'altre, perquè Domènech i Muntaner i Gaudí són pràcticament de la mateixa edat; es porten només dos anys de diferència. Gaudí és una mica més jove. Però, tot i ser de la mateixa edat, Domènech, que era de més bona família, acaba la carrera abans.
Per què?
Perquè es pot permetre acabar-la a Madrid. A Barcelona es podia estudiar arquitectura, però no treure's el títol d'arquitecte. Per treure's aquest títol s'havia d’anar a Madrid a estudiar. I Gaudí no ho va poder fer. Per això va estar treballant amb altres arquitectes. Aquest fet va portar a la paradoxa que, essent pràcticament de la mateixa edat, Domènech, recent llicenciat, va ser professor de Gaudí. No professor directe, però sí que estava en tribunals d'exàmens...
Però els dos tenien el mateix entorn, no és així?
En un primer moment, durant el moment de la Renaixença, ambdós estan vinculats amb el centre excursionista i amb l'Ateneu barcelonès, però no consta que tinguessin una amistat, ni molt menys. Realment, era una coneixença, una relació que devia haver-hi, i fins i tot hi ha un document molt curiós de Josep Pla, en els Homenots, quan parla de Gaudí, que treu un testimoni de Domènech i Montaner, en el qual diu coses que no sé si són veritat o no són veritat. No es pot documentar, però tinc coneixement que Domènech i Montaner diu que Gaudí, de jove, era una persona molt, molt, molt, molt... antisistema -podríem dir, en llenguatge d'avui-, cosa que podria ser certa, però no del tot.
I de la relació entre Gaudí i Eusebi Güell... Com es van influir mútuament?
Quan parlem d'una obra, d'un projecte arquitectònic, d'una construcció arquitectònica, per ser més exactes, no parles només de l'arquitecte: parles de l'arquitecte i del comitè. És clar que qui fa l'encàrrec és molt important, perquè és el que diu com ha de ser. I amb les obres més importants que va fer Gaudí per a Güell, que al meu entendre són el Palau -per descomptat-, el Park Güell, i també jo compto tot el conjunt de la Colònia Güell, perquè encara que ell només projectés l'església, és tot el conjunt. Güell va voler treballar amb el més important, amb el més original dels arquitectes, però n’hi ha molt dels dos en tota la producció de Gaudí.
Per què va ser clau la Quaresma de l'any 1894?
Se li moren amb poc temps de diferència Josep Maria Bocabella i Manuel de Dalmases, dues persones clau. I també el bisbe Grau, que havia fet que li encarreguessin el Palau Episcopal d'Astorga. No oblidem que en aquesta primera època, abans del primer Modernisme, Gaudí havia treballat molt al nord, estava fent Astorga i la Casa Botines de Lleó. El projecte episcopal d'Astorga era molt important. Era un projecte finançat per l'Estat. I el bisbe Grau, que el coneixia perquè era de Reus, i per al qui tenia un gran respecte, va ser el que el va iniciar en el tema de la litúrgia; probablement, també abans de la gran reforma litúrgica que va haver-hi ja en el segle XX. El bisbe Grau, el 1890, ja va començar a influir a Gaudí en aquests temes. El bisbe Grau va morir d'una manera sobtada, amb un accident de cavall, i això a Gaudí el va trasbalsar profundíssimament.
En aquell moment també pren la decisió de mantenir-se cèlibe, perquè en aquell moment havia intentat festejar amb una professora de Mataró, que ja estava compromesa, o sigui que era una cosa ja inviable. I va ser llavors quan va dir que ell no estava fet pel matrimoni. I tot això el va portar a fer una profundíssima reflexió. Gaudí reflexiona molt sobre si mateix, i a partir d'aquell moment es dedicarà senzillament a la seva obra, i la Sagrada Família cada cop agafarà més protagonisme.
Per acabar m’agradaria parlar dels darrers anys de la vida d’Antoni Gaudí...
Gaudí va morir als 73 anys, una edat que per l’època era prou gran. I va morir treballant, encara a la Sagrada Família. Hem d'entendre que estava fent una obra que estèticament no es veia res en el seu temps, perquè estàvem en ple Noucentisme, però, en canvi, era una obra assumida per la societat, entesa per tothom. I al cap i a la fi s’estava finançant sola.
Per què?
Perquè era una obra noucentista, en el fons. I Gaudí fa aquesta transformació d'inscriure's profundament en el programa ideològic del noucentisme, que és agafar com aquest dirigisme de la societat culta i preparada catalana, burgesia, una espècie de paternalisme enfront de totes les altres classes socials, menestrals, llibres..., per crear una nova Catalunya.
Els darrers dotze anys de la seva vida els dedica únicament a la Sagrada Família, quan deixa de treballar al Park Güell i a la Colònia Güell, arran de la malaltia de l’Eusebi Güell. És quan queda a dormir sovint a la Sagrada Família. Es trasllada a viure al seu lloc de treball al temple. I viu en condicions molt precàries.
Fa una vida de dedicació a la seva obra. I això el va convertir, podríem dir, com en una espècie de sant laic entre la societat. Perquè representava moltes coses, no només una idea religiosa, sinó una manera d'entendre Catalunya, una manera d'entendre la societat, una manera de treballar i de relacionar-se amb els obrers de la Sagrada Família.
