El 18 de febrer es va fer oficial el nomenament del Dr. Marcos Aceituno Donoso com a degà de la Facultat de Teologia de Catalunya per al trienni 2026-2029. El Dr. Marcos Aceituno té 44 anys. És prevere del Bisbat de Terrassa, professor estable ordinari de la Facultat de Teologia, cap del Departament de Sagrada Escriptura i director de la Revista Catalana de Teologia. Succeeix en el càrrec al Dr. Daniel Palau, que des del passat mes de juliol és el nou bisbe de Lleida.
Què significa per a tu aquest nomenament? Més feina, més responsabilitats...
Mira, doncs, efectivament, sí que hi haurà més responsabilitat, més tasques, compartides, òbviament, amb els altres membres del nostre claustre. Sobretot és un acte de confiança dels membres del claustre del professorat de la Facultat de Teologia. Han pensat en mi per a poder continuar la nostra tasca amb un esperit de servei, de servei a l'Evangeli, a Nostre Senyor, a l'Església, i també a la societat del nostre món contemporani, que necessita de la proposició de l'Evangeli, del misteri de Déu i de la vida cristiana, vivint i tenint en compte que l'amor de Déu és central a la nostra vida, i també la persona de Jesús, el nostre Salvador.
Quins reptes et proposes per a aquest trienni?
Les esglésies del nostre territori van voler crear aquesta plataforma d'aprofundiment teològic, de reflexió cristiana, seriosa, profunda, i alhora, com s'ha entès, i la vivim així, com un espai per a poder oferir la proposta de l'Evangeli de Nostre Senyor Jesucrist en el nostre món contemporani, assumint els reptes contemporanis que això comporta. Per tant, òbviament, continuem un treball... que ja s'ha fet des de fa tantes dècades.
Tens algun Mestre, algun professor o sacerdot de referència?
Aquesta pregunta em fa pensar espontàniament en els professors que han estat degans. Jo vaig començar a estudiar Teologia aquí, a la casa, a la Facultat, quan era degà Mn. Joan Busquets, quan m'estava preparant per a ser prevere per a la diòcesi de Terrassa. També, de manera especial, recordo Mn. Armand Puig, que també ho ha estat; Mn. Joan Planellas, després també Mn. Joan Torra, que actualment és el rector de l'Ateneu; i, òbviament, Mn. Daniel Palau, actual bisbe de Lleida, que amb ell vaig ser vicedegà. Per tant, aquestes persones són les que, de manera especial, en el meu itinerari i la meva biografia, no només personal, sinó també històrica, teològica, m'han marcat. Jo rebo el que ells han treballat i tant han lluitat durant tant de temps.
Com ha estat el teu camí personal i vocacional fins a dedicar-te a l'estudi de la Teologia i de la Sagrada Escriptura?
La centralitat de la Paraula de Déu forma part de la meva biografia vocacional, també personal. En efecte, la relació personal amb Déu, Nostre Senyor, que se'ns revela, se'ns manifesta en la persona de Jesús, és l'ànima de la nostra vida, de la meva vida. I també penso que és, diguem-ne, el centre i el motor de l'estudi de la teologia i, en especial, de la Sagrada Escriptura. No n’hi ha prou només amb conèixer la lletra escrita, sinó també hem d'anar a raure en el missatge espiritual, dinàmic; en definitiva, amb la gràcia de Déu, que se’ns comunica pel do de l’Esperit Sant.
La teologia sovint es percep com una disciplina molt acadèmica. Com pot ajudar el creient de base, si es pot dir d'aquesta manera?
Òbviament, la teologia té una vessant acadèmica: és una disciplina teològica, eclesiàstica, de fet, però aquesta dimensió no esgota la realitat de la teologia. La teologia podríem dirque té una vessant sacramental. És una realitat visible de Déu, d'un Déu invisible que ens estima i que vol comunicar-se amb nosaltres i dialogar de cor a cor. I en aquest diàleg, efectivament, necessitem de les paraules, amb el punt fort que això comporta, el compartir no només continguts, sinó també experiència, vivència, projecte; en definitiva, la nostra totalitat. I també amb el repte que suposa haver d'assumir, que moltes vegades haurem d'interpretar, perquè les nostres paraules són sempre petites i limitades. Déu és immens, però nosaltres només som criatures. I necessitem, òbviament, d'una reflexió que ens ajudi i ens guiï en aquest tracte personal amb Déu, Salvador nostre. I no ho fem pas sols, sempre insisteixo en això. Som membres de l'Església, que és la nostra mare i mestra, i és la que ens ajuda a aprofundir en aquest do espiritual que suposa la teologia; és a dir, la capacitat de poder reflexionar, pensar, parlar i compartir la salvació de Déu en la persona de Jesucrist gràcies al do de l’Esperit Sant, en el sí de l'Església i també en el sí de tantes persones; de fet, de tothom que tenim un anhel de conèixer Déu i d'assumir la nostra vocació plena, que és la comunió plena amb Déu Nostre Senyor en la vida eterna.
Hi ha un passatge bíblic que consideris especialment revelador per al nostre temps, algun que t'acompanyi, especialment ara com a degà?
Em ve a la memòria quan em vaig preparar per al diaconat. En aquell moment, el passatge que vaig escollir va ser Joan, capítol 13; concretament, l'escena del rentament de peus, que és una escena molt diaconal i que penso que il·lustra de manera molt adequada la nostra tasca i el nostre servei. La nostra feina, o el nostre treball, en definitiva és una expressió d'aquesta dimensió diaconal, servicial, no només de l'Església en el món que peregrina la nostra societat, sinó també de Jesús mateix, que és servidor de Déu Pare per a donar vida al món. Nosaltres, doncs, penso que des de la teologia, també en comunió amb les altres disciplines del nostre Ateneu, tenim aquest repte de transmetre aquesta voluntat servidora i diaconal del Fill de Déu, que, com diu en l'Escriptura, ell mateix també ho diu, doncs ha vingut a ser servidor de tothom, a servir, i no fer-se servir. Per tant, insisteixo, el rentament de peus, de Jesús.
Quin missatge t'agradaria transmetre a les joves i als no tan joves que es plantegen estudiar teologia?
Ho podria resumir en tres paraules: fe, esperança i caritat. Déu Salvador nostre ens ha escollit des de sempre, ens estima des de tota l'eternitat, i la seva grandesa s'ha manifestat en nosaltres gràcies a Jesús. S'ha fet home enmig nostre i ens ha rescatat del pecat i ens ha conferit el do de la seva gràcia. Aquest tracte personal de Déu en cadascun de nosaltres, i aquest tracte personal es tradueix en un esperit d’adhesió profunda de tot el nostre ésser, per mitja de la fe en aquest Déu que se'ns manifesta, també pel gaudi, per l'alegria, pel goig de saber, des de l'esperança, que allò que creiem és una realitat que ha de venir. Déu és fidel a la seva paraula, al seu missatge, Salvador. I també des de l'amor, d'amor de caritat. Amor a Déu, Nostre Senyor, amb totes les nostres forces, i el proïsme en tant que ho necessita. La nostra humanitat, la nostra Església i tots nosaltres, en definitiva, necessitem aquesta brúixola, que és la fe, l'experiència i la caritat, per poder arribar a la nostra meta plena. I, per tant, a totes les persones joves i no tan joves, efectivament, aprofundir en aquesta realitat, doncs, és un gran repte. Per tant, fer esperança, caritat, com un trampolí, per aprofundir en l'essència i en el misteri mateix de Déu, que és tot amor i tot llum i tot pau.
