Entrevista a Joan Garcia del Muro.
Dimecres 25 de març va tenir lloc un diàleg arran del tema “L’auge de la indiferència” entre els professors de Filosofia de l’AUSP Andreu Grau i Joan Garcia del Muro, moderats pel degà de la Facultat de Filosofia, Ignasi Fuster. Durant l’acte, emmarcat en “La 4a hora de dimecres”, es va presentar també el llibre Els convidats de pedra. Un assaig sobre l’auge de la indiferència (Eumo), del professor de la Facultat de Filosofia de l’AUSP Joan Garcia del Muro. En aquesta obra, el professor d’Ètica i d’Història de la Filosofia Medieval raona sobre el fet que la indiferència s’està estenent clarament en la nostra societat. Repassem amb ell algunes de les qüestions que es van posar en comú en l’acte, que d’alguna manera queden reflectides en el seu llibre.
És la indiferència un dels problemes de la societat actual?
Jo diria que indiscutiblement sí. És un dels trets que caracteritzen la nostra ètica contemporània o, més aviat, la nostra falta d'ètica o l'anestèsia contemporània. Un dels trets característics del nostre temps és que ens hem fet la idea de que ser indiferent és una fortalesa, és una cosa que hem de perseguir. És com si se'ns obligués a ser feliços i que el patiment dels altres o els problemes dels altres són com un obstacle o un entrebanc per a aquest benestar. És com si visquéssim en un estat de happycràcia i, és clar, posar-te en el lloc de l'altre o patir amb l'altre és una cosa que interfereix. És curiós, paradoxal, però em sembla que en el nostre món aquest és un dels trets que el caracteritzen.
Quin missatge transmet la indiferència?
Això és molt important. La indiferència sembla que sigui neutralitat. Si jo estic al davant d'una injustícia i no intervinc, sembla que en realitat no dono suport ni a un ni a l'altre; sembla que sigui neutralitat. Però jo crec que aquest és un fals missatge. La indiferència, en el fons, el que fa és posicionar-te a favor del qui comet la injustícia. El missatge, clarament, si hi ha un botxí i una víctima i tu passes per allí i no fas res, el missatge que transmets, claríssimament, és de suport al botxí, al que comet la injustícia.
Empatia versus compassió. Desconfies de l'empatia, Joan?
Jo crec que l'empatia és positiva, és necessària, fins i tot, però potser el problema és que avui dia l'estem convertint en el criteri moral últim, i l'empatia no ho pot ser, perquè l'empatia és una emoció, i com a emoció és totalment esbiaixada, és injusta, és arbitrària. Sentim molta més empatia pels que estan a prop nostre, pels que tenen els ulls del mateix color que els nostres, que potser pels altres, que probablement són els que més necessitarien la nostra empatia. O sigui que jo desconfio d'ella com a criteri últim. L'hem de sentir, però a l'hora de fonamentar una actuació crec que el que cal és alguna cosa més que el sentiment fugaç de l'empatia.
En el llibre parles de tribalisme exacerbat, que es converteix en tribalisme moral. Com ho raones?
Aquesta és una altra de les paradoxes del nostre temps. Vivim en un món globalitzat, on sembla que podem accedir a la informació que ens ve de qualsevol lloc, de tot arreu, però em sembla que hi ha com una mena de tribalisme epistemològic –jo ho anomeno així-, que vol dir que ha desaparegut la idea de veritat. Vivim en el temps de la famosa postveritat, que vol dir que ja no hi ha una veritat objectiva, sinó que sembla que la veritat és com una més de les mercaderies que jo puc comprar. Jo em quedo amb la que més m'agradi, amb la que em faci sentir millor, i en el fons em quedo amb la veritat dels meus.
Les xarxes socials, per exemple, són un exemple de com funciona això. No les responsabilitzo d'aquest fenomen, però es veu clarament que a mi m'arriba el que em fa sentir bé, i en el fons la veritat es converteix gairebé en un assumpte de tribu, de poder. Tot allò que ve dels meus considero que és veritat, i tot allò que ve dels altres ja no m'importa, ja no m'interessa, ho ignoro cada vegada més. I responent la pregunta: crec que des d'aquest tribalisme epistemològic és molt fàcil saltar a un tribalisme moral, que és el que és veritablement greu. Com que no els conec, com que hi ha ignorància, és camp abonat pels prejudicis i sobretot, fins i tot, per l'odi, pel fàstic... O sigui que la conseqüència d’aquestes menes de bombolles epistemològiques que hem anat creant és això, que moralment ens sentim compromesos o implicats amb els que estan dins de la nostra, però no amb els que queden fora.
La indiferència ens fa innocents?
Aquesta és, crec, una de les grans mentides del nostre temps. La indiferència ens fa, com comentava abans, sempre culpables. La indiferència et fa sentir la sensació de com que jo no faig la maldat aquesta que estic contemplant, jo en realitat no en soc responsable. Llavors, nosaltres mateixos ens anem moltes vegades autoenganyant per convèncer-nos que aquesta no-intervenció, aquesta no-acció, ens fa innocents, no ens fa culpables. Els arguments típics són que jo no soc responsable del que està passant o que jo tampoc puc solucionar aquest problema tan gran o que aquest que està patint això alguna cosa haurà fet, perquè d'alguna manera s'ho mereix o que a mi no em podria passar. O sigui que hi ha com una mena d'arguments evasius que et volen convèncer que la teva no-intervenció, que no veus allò que veus, d'alguna manera et fa innocent. Però jo crec que són autoengany i, per tant, culpable.
La filosofia ajuda a pensar, però sembla que el sistema educatiu actual la deixa de banda. Per què no es vol estimular, premiar el pensament?
És trist, això, i sobretot per als que ens dediquem des de fa molts anys a l'ensenyament de la filosofia, que aquí a Catalunya, amb la nova llei educativa, la LOMLOE, en l'articulat de la llei, en la introducció, es parla molt de pensament crític, d'estimular el pensament crític, però aquestes bones paraules no es tradueixen després en coses concretes, sinó més aviat al contrari. Sembla que els hem de dir als alumnes com s'han de sentir en cada moment, què és el que han de sentir, però no que s'estimuli el seu pensament.
Jo, com a professor de filosofia, sempre he cregut que la meva responsabilitat principal és ajudar els nois a descobrir el valor immens del pensament propi. I sembla que amb aquesta nova llei ens hem quedat sense els espais que estaven específicament dedicats a això, com l'assignatura obligatòria d'ètica i filosofia de 4rt d’ESO, que l'han tret.
I com hauríem de tractar l'altre, el diferent? La filosofia ens pot ajudar a raonar i a pensar en com tractar l'altre, no?
Sí, sí, exacte, està molt lligat amb el que deia. Per entendre l'alteritat cal pensar, i cal pensar amb rigor. En el món en què viuen els nostres joves, que és un món virtual, on sembla que gairebé l'altre passa a formar part d'un decorat o d'una realitat virtual, cal ajudar-los a descobrir això: que l'altre té un valor en ell mateix i que no el podem confondre només amb un objecte del nostre món o amb un decorat del que ens està passant, sinó que l'alteritat és fonamental.
Això, els grans pensadors del segle XX ho han tractat molt a fons, i jo crec que és un dels dèficits de la nostra societat actual. Sembla que el missatge que els arriba als nostres joves a través de molts mitjans és... prescindeix dels altres. Tot el que t'afecti negativament has d'oblidar-ho... És com si el que s'està exacerbant és l'individualisme i fins i tot el narcisisme. El sigues tu mateix i oblida't dels altres. I crec que és un camí molt, molt equivocat. El valor de l'altre és fonamental en la nostra cultura i com a humans.
En què ens pot ajudar el teu llibre Els convidats de pedra, un assaig sobre l'auge de la indiferència?
Bé, la meva intenció no és oferir respostes, o almenys respostes molt tancades. Simplement voldria sacsejar una mica la consciència. Per això parlo de molts exemples concrets, molts casos, per ajudar el lector a descobrir que el camí aquest d'entendre i valorar cada vegada més la indiferència, fins i tot com una virtut, em sembla que és un camí equivocat. Llavors voldria aconseguir que el lector es plantegi el tema de la indiferència des d'una perspectiva una mica diferent de la que ens arriba per la majoria de mitjans de comunicació
