El seguici fúnebre d’Antoni Gaudí, que va tenir lloc el 12 de juny de 1926 pels carrers i avingudes de Barcelona des de l’Hospital de la Santa Creu a la Sagrada Família, va ser seguit per més de 30.000 persones de tota condició social. Va ser, juntament amb el de Mn. Jacint Verdaguer, possiblement, el funeral amb més impacte ciutadà a la capital de Catalunya.
El professor de la Universitat de Girona Joaquim Maria Puigvert va protagonitzar una de les intervencions més esperades del Congrés Gaudí Art, Bellesa i Misteri. Concretament, la seva comunicació la va titular “El funeral d'Antoni Gaudí”, en la qual va analitzar tot el que va envoltar l'enterrament de l'arquitecte, vist com un fenomen social, cultural i polític. El recorregut, les persones que portaven el fèretre, el ram de Ginesta... Per conèixer com va ser aquest funeral conversem amb el professor Joaquim Maria Puigvert.
Gaudí era tan conegut socialment que feia preveure una resposta com la que es va produir en el seu funeral?
Sí, jo crec que sí; i no ho dic jo només, sinó que ho diuen molts altres autors. A l’entorn de Gaudí s’havia anat creant un mite des de molt temps abans de morir. Era el de l'arquitecte solitari, obsessionat amb la Sagrada Família, que fins a 8 mesos abans de morir va viure a la Sagrada Família. Hi vivia com un pobre. Només estava al servei de la causa, de la construcció del temple. Això li va crear un aura d'arquitecte visionari, d'arquitecte entregat a la causa de la Sagrada Família, d'arquitecte que vivia de manera molt austera i pobra. A París, l'any 1910, es va posar en exposició sobre Gaudí. La Sagrada Família ja formava part de les rutes turístiques de la Barcelona dels anys 20. L’any 1925, quan es va acabar el primer campanar de la façana del Naixement, va ser un moment en què es va donar a conèixer i es va valorar la projecció de l’arquitecte Gaudí. Per tant, quan va morir ja era molt conegut i admirat.
Qui va organitzar el funeral i quin recorregut va fer
El funeral el va organitzar, en tot moment, la Junta del Temple. Va tenir un lideratge claríssim. L'Ajuntament de Barcelona es va oferir a pagar el funeral. La Junta li va agrair, però no va voler que ho fes. La Junta va ser molt gelosa de la seva autonomia, perquè volia garantir que les disposicions testamentàries de Gaudí s'acomplissin. Aquelles disposicions posaven molta èmfasi en l'austeritat del funeral, que no hi haguessin flors. En els grans funerals, segons les corones que porten es podia comprovar el rànquing en que està la persona, de projecció pública. Doncs Gaudí no va voler ni una corona de flors. Per tant, va voler... La Casa de la Caritat de Barcelona li va oferir la millor carrossa fúnebre, però la Junta també la va desestimar. Va portar la carrossa més senzilla. Tirada per dos cavalls. Per tant, tota una sèrie d'indicadors... La Junta va ser molt gelosa en l'organització i el lideratge d'aquestes exèquies.
Litúrgicament, per això, va ser molt acurat...
Sí, fins i tot hi va haver la participació de l’Orfeó Català. Sí, efectivament. Tota la litúrgia pública i religiosa va ser molt acurada. Fins al punt que Carles Soldevila, un gran periodista i escriptor de l'època, va escriure: “Ha estat un funeral exuberant des d'un punt de vista litúrgic, en què la música hi va tenir un protagonisme important”. Hi
ha dos moments en què es crea un cert clímax litúrgic musical, que és quan el taüt de Gaudí entra a la catedral de Barcelona, que formava part d'aquest itinerari, i aleshores, amb els acords de l'orgue de la catedral, i la comunitat de Canonges, entonant el Subvenite i la capella de música de la catedral, interpretant el Libera me Domine. Aquest va ser un moment d'aquesta exuberància litúrgica musical de la qual parlava. I l'altre moment va ser quan el taüt i el seguici mortuori arriba a la Sagrada Família. En aquell moment hi ha una gran intervenció de l’Orfeó Català, dirigit per Lluís Millet, interpretant el rèquiem de Tomás Luis de Victoria, de 1605. La música per a Gaudí també era important. I aquesta intervenció de la música en el funeral entra dins el ritual religiós que volia Gaudí.
Qui decideix el recorregut?
Es trobaven grans crespons negres en determinats edificis importants en la vida i l’obra de Gaudí per on passava la comitiva fúnebre. El recorregut no simbolitza, parla. Aquí sí que hi va haver un cert pacte de la Junta amb l'Ajuntament de Barcelona, per no interferir excessivament la vida quotidiana de la ciutat. La capella mortuòria es va instal·lar en el mateix Hospital de la Santa Creu i surt d’allà. El seguici passa per l’interior del Pati de l'Hospital de la Santa Creu, pel carrer del Carme, també per la Rambla, pel carrer Ferran, per la plaça Sant Jaume i, finalment, arriba fins a la Catedral. Amb un gran significat, Gaudí anava sovint a resar a la Catedral, i habitualment anava a la processó del Corpus de la Catedral. Per tant, es va voler també simbolitzar aquest lligam estret de Gaudí amb la Seu, amb la Catedral de Barcelona. Després, el recorregut continua en direcció al carrer Casp. En aquell carrer també hi ha un enclavatge molt potent, des del punt de vista simbòlic: quan el seguici mortuori passa per davant de l'Escola dels Jesuïtes de Casp -on les campanes toquen a mort-, que és una obra arquitectònica de Joan Martorell, el mestre de Gaudí. De fet, Gaudí havia col·laborat amb Joan Martorell directament. També passen per la Casa Calvet, la primera de Gaudí a l’Eixample. Les cròniques diuen que van vestir la casa de dol, amb una gran llaçada negra que es va posar a la façana, simbolitzant la tristor per la mort de l'arquitecte que l’havia creat. Després, el seguici continua cap al Passeig de Sant Joan, i passa per davant d'un altre gran temple de Joan Martorell, les Saleses, l'actual Col·legi dels Maristes. Per tant, aquest aspecte és important.
Durant el recorregut es va produir un gest simbòlic...
Sí, a mesura que s’acosta el fèretre al barri de la Sagrada Família, l’ambient varia, perquè no era un barri tan burgès; era més obrer, més obert. A les cases humils es veuen també crespons negres. És destacable. Com també un minyó vestit humilment, segons les cròniques de l’època, que va dipositar un ram de ginesta sobre el taüt de Gaudí. Aquest gest tenia un alt potencial simbòlic. El funeral de Gaudí va tenir lloc durant la dictadura de Primo de Rivera i, evidentment, la senyera catalana no podia ser present, perquè estava prohibida. Gaudí va destacar pel seu catalanisme, i la ginesta tenia un símbol catalanista. Per tant, era un aspecte important, també. La mobilització de les classes populars va ser gran. Gaudí treballava i col·laborava amb tots els obrers i amb la gent del barri, amb homes, dones, nens i nenes... que havien actuat de model per a les seves escultures de la façana del Naixement. Aquest fet justifica la gran mobilització del barri.
Quina va ser la reacció de la premsa anticatòlica, arran del funeral?
Aquest és un aspecte rellevant, perquè d'alguna manera va haver-hi una gran participació eclesiàstica: el representant del bisbe, molts eclesiàstics, la mobilització
de les escoles dels Escolapis de Barcelona, perquè Gaudí havia sigut un exalumne dels Escolapis, a Reus, la seva ciutat natal. Per tant, una gran implicació dels eclesiàstics. Però, també, de manera especial, els sectors intel·lectuals de l'Església. En aquest sentit, Carles Cardó ho va dir de manera molt clara. Hi va haver un gran ressò de l'impacte de la mort de Gaudí. Va ser una gran mobilització de la intel·lectualitat catòlica. Això també ho diuen les cròniques. I que havia mort un sant. Un sant laic, un sant cultural... Gaudí encaixa perfectament dins d’aquest model de sant laic, de sant cultural. I això també es va destacar. El músic Joan Llongueres també ho va dir: ha mort un sant; i també parla de la reacció de la mort de Gaudí. Va ser una gran manifestació pública eclesiàstica pels carrers de Barcelona... en una societat, la catalana, de començaments del segle XX, que estava secularitzant-se.
Malgrat tot, els anticlericals el van deixar bé...
Barcelona era una ciutat amb un moviment anticlerical actiu; la Setmana Tràgica de 1909 no quedava tan lluny. I aquesta manifestació i ostentació litúrgica pels carrers de Barcelona no els hi devia fer gaire gràcia. Però fins i tot la premsa anticlerical, com La campana de Gràcia, se’n va fer ressò, del funeral. Hi havia un personatge, maçó i republicà, com Àngel Samblancat, que va dir a la premsa que Gaudí era un formidable líric i un formidable clerical. “Es passa la vida mastegant rosaris”, va escriure. Es va arribar a dir: “Senyor, que ets al cel, gràcies per haver-nos donat a Gaudí, però no ens enviïs més arquitectes genials”. Era una mirada irònica i crítica pròpia d’aquesta premsa anticlerical tan present, i que també formava part de la cultura republicana de la ciutat.
